|
Por Xavier Orozco i Delclós
A tots els que arreu del món,
tindran l'oportunitat de celebrar els seus 50 anys
Abans de continuar, deixa'm que t'expliqui…
Avui he vist en Jaume Pla a TV3. Ha fet el seu “paper” com si fos un professional de tota la vida. Fa pocs dies sopàvem al restaurant del seu fill, al barri Gòtic de Barcelona. Retrobàvem una sincera amistat que els darrers anys ens havien robat. I em transmetia novament la força de la il·lusió que només sembla reservada als joves que comencen. Amb tota mena de detalls, m'explicava com encetava una nova singladura en la seva vida, ara com actor: els “castings”, l'estudi del guió, els assaigs,... Ell sempre havia compaginat les seves responsabilitats d'alt directiu amb la seva afecció pel teatre. Ho feia discretament o en la intimitat d'un grup d'amics, “per si no estava prou ben vist”, per allò de les conveniències socials o professionals.
Però ara és una altra cosa, pràcticament jubilat. S'ha alliberat i ha alliberat tota la seva potència interior. I s'ha llençat a descobrir plenament els secrets de l'art que tant ha estimat: El Teatre. I ja ha aconseguit estar, per quatre mesos, actor del Teatre Nacional de Catalunya. I ha debutat a TV3, amb un paper important a “La Nissaga de Poder”. “¡Tot just tinc 70 anys i hem queden tantes coses per fer…!” – em deia més que engrescat.
És clar que ell no és l'únic que ha sabut retrobar nous impulsos a la vida, mentre d'altres només pensen simplement en anar vivint mentre puguin. Ell és com Pau Casals, per exemple, que va dirigir més de cinquanta concerts entre els 90 i els 96 anys. O com Goehte que va escriure la segona part de “Faust” quan ja passava dels 80. I, si van errats els que diuen que la va escriure el Rector de Vallfogona, és com Cervantes que va escriure la segona part del “Quixot” quan passava dels 70.
Jo estic amb el què diu Chamfort quan afirma que “és després de l'edat de les passions quan els grans homes produeixen les seves obres mestres, igual que és després de les erupcions dels volcans quan la terra és més fèrtil”.
¿I em dius que et neguiteja haver de complir els 50?. ¡Doncs si que estem be!. Si la nostra generació és, en molts aspectes, la més privilegiada de tota la història de la humanitat. I tu i jo, per tant, també som uns éssers privilegiats. ¿No ho veus clar, em dius?. Mira, ajudem a pensar.
Els nostres besavis, quan encetaven aquest segle, tenien una esperança de vida de 60 anys. Però ara, a les portes del nou segle, els homes i dones tenim una esperança de vida més enllà dels 75 anys. No és estrany conèixer a molts avis que festegen amb la centena. Se'ns obren uns anys de noves oportunitats. Perquè amb l'augment de la mitjana de la vida no allarguem la vellesa, sinó que aquesta es fa més curta i el que allarguem és l'etapa de la maduresa.
Es clar que això no és un procés passiu, en el què ens puguem simplement abandonar. Aquesta nova situació ens obliga a prendre una posició proactiva, que ens demana canviar la mentalitat i l'actitud. Ara hem de ser capaços d'aportar a la societat, però sobretot a nosaltres mateixos, algun valor afegit. I no ho aconseguirem sinó sabem aprofitar els 50 anys que hem viscut per projectar-nos endavant amb més força i per impulsar-nos, amb energia renovada, cap els propers 50 anys que podem viure.
Probablement per això en Marcel, 54 anys i que és mecànic, ha acceptat finalment fer les instal·lacions de la nova fàbrica d'Argentina de l'empresa on treballa des de fa uns anys; i la Rosa, una sedentària “empedernida” que en té 52, ha començat les seves primeres classes de gimnàstica; i en Robert, que en té 51, ha començat Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya. En Josep, d'altra banda, als seus 53 anys, ha deixat un treball segur i estable per acceptar el risc d'endegar un negoci propi de papereria i material informàtic; en Xavier, que s'havia quedat sense feina als 50, ha acceptat una oferta per fer d'assessor d'una cooperativa i pensa emprendre-ho com la seva nova professió; i, com bé saps, en Pascual, que els 50 també als ha passat de llarg, vol ser President de la Generalitat de Catalunya, …
¿És massa bonic, em dius?, ¿que a partir dels 50 ja comencen a sortir totes les pegues?, ¿que també coneixes en Joan que s'ha quedat sense feina als 51 i que li és difícil trobar-ne una altra, que al Pere li fa mal el menisc, que la Peti s'ha quedat vídua, ...? Jo no afirmo que tot siguin flors i violes. Totes les edats tenen els seus peatges: A la nostra edat no es pot fer el record dels 100 metres llisos, ni tampoc et negaré que alguns no saben o no els interessa aprofitar l'experiència acumulada d'en Joan, que també tenim companys que se'ns han anat quedant pel camí. Però el gran secret de l'alquímia social, com diu Balzac, és treure tot el partit possible a cadascuna de les edats per les que passem. Tenir totes les fulles a la primavera, totes les flors a l'estiu, tots els fruits a la tardor,...
El General MacArthur deia que “no ens tornem vells per haver viscut un nombre d'anys. Ens tornem vells perquè hem abandonat els nostres ideals. Els anys arruguen la pell, renunciar als ideals arruga l'ànima”. I això vol dir que en tota circumstància ens cal renovar els ideals que podem perdre, i trobar-ne de nous, i dur-los a terme. Que ens cal ser emprenedors, fins l'últim dia de la nostra vida. Que ens cal dominar l'art de saber substituir uns propòsits per uns altres.
¿No et sembla que sovint, més que el futur, se'ns fa feixuga la càrrega de les vivències i els records que hem anat acumulant en el “viatge”?. Renunciem inconscientment a veure tot l'engrescador que podem anar afegint a la nostra “motxilla”. Vicente Verdú ho descriu molt bé en el seu llibre ”Señoras y Señores, impresiones desde los 50”. Diu: “El tiempo pasa a todas horas, todos los días, incluso cuando se es un niño, y sin que nos parezca del todo mal. La hecatombe sobreviene cuando este transcurso del tiempo produce, por sucesiva acumulación, una pila de pretérito tan alta que se desploma. El pasado juvenil no se pierde en la memoria, pero se agrupa como un furgón que se desengancha del tren. Se sigue avanzando, pero no como una derivación de lo anterior, sino tras un lapso en el que se ha cambiado de agujas”.
Efectivament, vivim els anys passats com una llosa en lloc d'entendre'ls com plomes de gavina que ens ajuden a volar més alt i arribar més enllà. ¿Què en fem de la serenitat, de la maduresa, de l'objectivitat, de l'experiència, de la tendresa?. ¿Són sandàlies alades que, alleugerint-lo, ens conviden a seguir a fer el camí que ens hem traçat?. ¿O són pedres atrinxerades entre els dits que ens conviden a renunciar a la caminada?.
A La Vanguardia del 27/09/99 llegeixo l'entrevista que Lluís Amiguet li fa a Georges Moustaki. I diu: “No té 65 anys, fa 65 anys que va néixer. Cadascú té els anys que ha triat i Moustaki ha escollit l'estat de joventut permanent i la força l'acompanya”. “Seguiré cantant fins l'any vinent – diu Moustaki – i llavors em dedicaré a un projecte molt especial”. Aquest és el secret, el gran secret: Saber trobar en cada moment un nou sentit a la vida, un nou sentit per a la vida. Perquè rejovenim permanentment a través dels nous propòsits.
Però aquest tarannà no s'improvisa. Cal posar en pràctica la teoria quan més aviat millor. Tenim l'avantatge que a la nostra generació se li ha exigit sempre una gran capacitat d'adaptació als canvis. No teníem telèfon a casa quan érem petits, ni televisor, ni ordinador, i amb un duro passàvem el diumenge. Fa poc més de cinc anys no coneixíem les oportunitats d'Internet com element de comunicació, d'informació o pels negocis. Només començàvem a intuir que hauríem d'aprendre a comprar i vendre amb una nova moneda, l'Euro. Poc imaginàvem que quasi tothom portaria a la butxaca un telèfon mòbil, tant petit com un paquet de cigarrets.
Tots podem recordar o viure encara, la dificultat que han tingut o tenen per seguir-nos els nostres avis, àdhuc els nostres pares. La d'ells no va ser una vida sensiblement diferent de la dels seus progenitors. En canvi la nostra ho ha estat substancialment i ens cal saber que ens costarà seguir a la generació dels nostres fills.
Però nosaltres sabem com passar en “quatre dies” del carro al “600”, del tramvia a l'AVE, de l'Enciclopèdia Espasa al CD Rom, dels discos de pasta a la tecnologia digital, de la televisió en blanc i negre, quan la teníem, a la televisió per satèl·lit o per cable, de la màquina d'escriure manual a l'elèctrica primer i al PC després, dels somnis de volar a la realitat del “Puente Aéreo”, del treball “de per vida” al treball “fins que convinguis”..., i fins hi tot hem tingut la gosadia d'arribar a la lluna. Som la generació dels Beatles, dels Rolling Stons, … Efectivament la nostra generació és la primera en la història de la humanitat que ha tingut que aprendre a adaptar-se a uns canvis socials i tecnològics vertiginosos, i que ho ha fet amb èxit.
¡Hem tingut que fer funcionar el cervell!, i tu ja saps que el cervell com més funciona més probabilitats te de continuar funcionant. Nosaltres hem sabut adaptar-nos, només en 50 anys, als canvis més revolucionaris que hom no hauria pogut sospitar. I aquest és el nostre punt fort. Per això avui tenir 50 anys pot ser asfixiant si ens plantegem que ja hem arribat a ser el que podem ser, si ja hem perdut el tren de posar-nos al dia. En el món que ens toca viure, els 50 anys és una edat engrescadora si ens plantegem tot allò que encara podem arribar a fer, tot allò que podem arribar a viure, tot allò que podem arribar a conèixer, tot allò que serem capaços d'aportar.
Ens espera un gran futur per endavant, i gratificador. Pensa que ara també és el moment a partir del qual, sense deixar d'aprendre, podem començar a donar i a donar-nos amb seguretat, amb saviesa i amb generositat. És també el moment en el que no hem d'esperar que un aspecte de la vida que ara és dominant i satisfactori – l'excitació de competir en la feina o d'ocupar-se dels fills, per exemple – sigui sempre el pilar de tota la nostra vida. En cada cas ens caldrà desprendre'ns d'alguna il·lusió, no sé si també del sentit còmode del “jo”, per permetre'ns la més gran expansió de la nostra pròpia singularitat.
Et proposo, en aquesta direcció, fer una anàlisi del que ha estat la teva vida, examinar d'on vens i dir com utilitzaràs els teus recursos a partir d'ara, ¿per què faig tot això?, ¿amb què crec realment?, ¿com projectar-me?, ...
Fa molts anys que tinc per costum començar els seminaris que fem per a directius d'empreses amb una frase de Bernard Show, que diu : “Hi ha dos tipus d'homes: els que veuen les coses tal com són i es pregunten ¿per què?, i els que veuen les coses com podrien ser i es pregunten ¿per què no?”. Si ets del segon tipus d'homes, quan acabis les teves reflexions entendràs el que et dic. Seràs capaç, com ells, d'escoltar els sorolls del silenci, podràs veure els balls que dibuixa la calma, sabràs com deslliurar tots els colors de l'Arc de Sant Martí, podràs captivar entre els teus dits l'aigua dels rius, podràs abraçar tots els oceans, …
Però, no en parlem més i ¡deixa'm que et feliciti!. Tots els cinquanta anys tenen després un dia més, i un altre dia, i un altre, i un altre, …i et desitjo que els sàpigues omplir amb els petits plaers que la vida ens ofereix. Que sàpigues, també, ser fidel a totes les teves obligacions (¡el que no en te cap si que ha arribat definitivament al final!).
És clar que potser hi haurà algú que et dirà que tens una mica més de panxa, que et facis regalar un barret quan arribi l'hivern, o que ja no puges les escales tant àgil com abans… ¡Ves en compte!. Són trampes que et fan perquè caiguis en la temptació d'aturar-te, d'abandonar, de creure que per tot això s'acaben les teves oportunitats…
Però s'equivoquen, ¿saps?. No saben que tu, avui, no celebres només haver arribat als 50 anys. Celebres, també, que ¡encara tens tantes fites per conquerir, tantes coses a dir, tantes coses a fer!. Al cap i a la fi pensa que ells també acabaran per descobrir que la vida, més que un problema, ¡és un misteri apassionant!.
Xavier Orozco i Delclós
Soci Fundador de BRAVO & OROZCO – Consultants in Executive Search – A Member of MARLAR INTERNATIONAL Search Network
Soci Fundador de BOSEL – Consultors en Recursos Humans – A Member of DIMENSIONAL WORLDWIDE
Psicòleg Industrial – Universitat de Barcelona
Diplomat en Direcció General - IESE Universitat de Navarra
|
