Pere Calders
(1912-1994)
En el Hostal Punta Marina, de Tossa, conocí a un japonés desconcertante que no se parecía en modo alguno a la idea que yo tenía formada de esta especie de orientales.
A la hora de cenar, se sentó en mi mesa después de pedir permiso sin excesiva ceremonia. Me llamó la atención el hecho de que no tenía los ojos oblicuos ni la piel amarillenta. Al contrario, en cuestión de color tiraba a mejillas sonrosadas y cabello rubio.
Yo tenía curiosidad por ver qué platos pediría. Confieso que era una actitud pueril, esperaba que pidiera platos poco corrientes o combinaciones exóticas. El caso es que pidió una ensalada, “con mucha cebolla”, dijo, cabeza y pata, tuétanos asados y almendras tostadas. Para terminar, café, copa de coñac y una breva.
Había imaginado que el japonés comería con una pulcritud exquisita, incluso irritante, pinchando los alimentos como si fuesen piezas de relojería. Pero no fue así. El hombre se servía del cuchillo y del tenedor con gran desenvoltura y masticaba a boca llena sin complicaciones estéticas. La verdad, me fundía los esquemas.
Por otra parte hablaba catalán como cualquiera de nosotros, sin una sombra de acento extranjero. Esto no era tan extraño, si se considera que esta gente es muy estudiosa y sobremanera lista. Pero a mí me hacía sentir inferior, porque no sé absolutamente nada de japonés. Es digno de constatar que el toque foráneo a la entrevista lo ponía yo, condicionando toda mi actuación –gestos, palabras, entradas en la conversación- al hecho de que mi interlocutor era japonés. Él, en cambio, se encontraba tan fresco como una rosa.
Yo creía que aquel hombre debía de ser representante o vendedor de aparatos fotográficos o transistores; o quizá de perlas cultivadas ... Probé todos estos temas pero él los despejó con un amplio movimiento del brazo. Vendo “Santos de Olot” [figuras de la famosa y popular artesanía de Olot], dijo. ¿Todavía hay demanda?, le pregunté. Me dijo que sí, que andaba a la baja pero que él se defendía bien. Hacía la zona sur de la Península, y afirmó que en cuanto había un puente de dos fiestas seguidas, regresaba enseguida y tan contento a casa.
-¡No hay nada como la propia casa!-, remarcó con un aire de satisfacción.
-¿Vive usted en nuestro país?
-¡Pues, claro! ¿Dónde quiere que viva?
¡Claro!, esta gente es cosmopolita y se mete por todas partes. Volví a mirarlo y aseguro que ningún detalle, ni en el atuendo ni en la figura, delataba su procedencia japonesa. Incluso ostentaba un escudo del Club de Fútbol Barcelona en la solapa.
Todo esto era muy sospechoso y me preocupó. Mi mujer se había hecho servir la cena en la habitación porque no se encontraba del todo bien. Le conté la aventura, adornando el relato con mis apreciaciones. Evidentemente, se trataba de un espía.
- Y ¿de dónde has sacado que es japonés?, quiso saber.
Me reí, quizá no de buena gana, compadecido de su inocencia.
- Los conozco de lejos -, le contesté.
- ¿O sea, que has visto a muchos?
- No, pero los detecto enseguida.
-¿Te ha dicho él que era japonés?
-Ni una sola vez. Son astutos.
-¿Te lo ha dicho alguien?
-Nadie, ni falta que hace. ¡Tengo el instinto afinadísimo!
Nos enfadamos. Siempre me pincha diciéndome que soy un malpensado y que cualquier día tendré un disgusto de los gordos. ¡Cómo si no me conociera! Parece complacerse en no razonar conmigo y es de una candidez increíble.
Aquella noche dormí poco y mal. No me podía quitar de la cabeza al japonés. Porque mientras se presenten como son, con la sonrisita, las reverencias y la mirada de soslayo habrá modo de defendernos. ¡Eso espero! Pero si empiezan a venir con tanto disimulo y sofisticados disfraces, buena nos espera.
INVASIÓ SUBTIL
Texto original (catalán)
Pere Calders
Pere Calders (Barcelona, 1912-1994). És un dels escriptors més llegits de la literatura catalana. Ha destacat com a contista. Es va donar a conèixer als primers anys trenta amb dibuixos, articles i contes a diaris i revistes. Als vint-i-quatre anys va publicar els primers llibres: el recull de contes El primer arlequí i la novel.la curta La glòria del doctor Larén. Exiliat a Mèxic durant vint-i-tres anys, on va coincidir amb el seu cunyat, l"escriptor Avel.lí Artís Gener "Tísner", va escriure els que han estat considerats els seus millors textos, que van tenir des del primer moment el reconeixement de la crítica, com els contes de Cròniques de la veritat oculta (1955) i de Gent de l"alta vall (1957), i la novel.la Ronda naval sota la boira (1966). Va tornar a Catalunya el 1962. Va fer feines editorials i col.laboracions periodístiques i encara va disposar de temps per escriure L"ombra de l"atzavara (1964), amb la qual va guanyar el Premi Sant Jordi. A la dècada dels vuitanta li va arribar la popularitat arran de l"èxit del muntatge teatral Antaviana, creat per la companyia Dagoll Dagom i basat en contes seus. Des d"aleshores es van anar reeditant tots els seus llibres i encara en va publicar de nous amb contes inèdits. Va rebre el Premi d"Honor de les Lletres Catalanes (1986) i poc abans de morir va ser distingit amb el Premi Nacional de Periodisme (1993). Va ser membre i Soci d"Honor de l"Associació d"Escriptors en Llengua Catalana.
http://www.escriptors.com/autors/caldersp/
A Invasió subtil i altres contes, Calders satiritza amb un humor intel.ligent, a voltes indulgent, a voltes més corrosiu, l"obcecació, la manca d"imaginació i la incapacitat de l"individu per sobreposar-se al petit cercle de seguretats, a la impossibilitat de reaccionar, fins i tot davant dels fets més insòlits, d"una manera raonadament humana. De nou, l"ambigüitat, la subtil ironia i un domini evident de les formes expressives, molt patent en els increïbles diàlegs d"alguns contes, són les coordenades damunt les quals es basteix l"univers caldersià.
A l"Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s"assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d"aquesta mena d"orientals.
A l"hora de sopar, va asseure"s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l"atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.
Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.
M"havia imaginat que el japonè menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l"home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.
D"altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l"entrevista, l"hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.
Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d"aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc sants d"Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descanso venien dues festes seguides, cap a casa falta gent...
-No hi ha res com a casa! -reblà amb un aire de satisfacció.
-Viviu al nostre país?
-I doncs? On voleu que visqui?
-Sí, és clar, són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me"l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa.
Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s"havia fet servir el sopar a l"habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l"aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d"un espia.
-I d"on ho has tret que és japonès? -em preguntà ella.
Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.
-Els conec d"una hora lluny... -vaig contestar-li.
-Que vols dir que n"has vistos gaires?
-No, però els clisso de seguida!
-T"ho ha dit ell, que era japonès?
-Ni una sola vegada. Són astuts...
-T"ho ha dit algú?
-Ningú no m"ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l"instint esmoladíssim!
Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d"una candidesa increïble.
Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se"n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d"aparat ful, donaran molta feina.
|
